Ahir me va passar algo que pensava que mai anava a passar-me, algú del meu entorn ha dubtat de mi.
Sempre he intentat que la confiança que la gent deposita en mi no siga gratuita, que qui vinga a mi en busca de consell se duga el millor consell que se li puga donar, independenment d'interesos personals o les diferencies que pugam tindre. Son ja molts anys de donar consell a la gent i sempre he intentat fer-ho en "profesionalitat", aixi que quans esos consells han pogut crear-me un conflicte d'interessos sempre he tirat de ixa "profesionalitat" per a que el consell sempre fos en benefici de l'interessat i MAI en el propi ( i moltes vegades l'esforç a sigut titanic).
I vore com ixe esforç te'l tiren per terra dubtant de uno no senta gens bé. No senta bé perque implicitament t'acusen d'anar per l'esquena, de ser sivil·lí, de no ser clar, i; francament per a una persona que sempre va de cara es un insult prou dur, però ja se sap lo de "palos y piedras", lo que realment fa mal es la desconfiança que demostren en tu quan només t'has preocupat de donar lo millor, quan has fet tot per mantindre't integre. I fa ràbia.
Fà ràbia perque és una persona en la que confíes, una persona a la que aprecíes i veus que es capaç de dubtar de ti, no sé, lo lógic sería pensar que la gent esta tan acostumada a moures per interés que pensa que tot el món actua igual però vull creure que encara queda esperança per a la raça humana.
Sempre que les coses no m'ixen com esperava me sorgeix el mateix dubte, "era aquest el moment?" , no puc evitar vore com el que sembla l'ultim tren poquet a poquet es va allunyant i jo me quede a l'andana en tot l'equipatje emocional en una mà i en l'altra un bitllet caducat, pagat en les esperançes e il·lusions de una nova vida.
I te quedes alli, despagat, decebut, apatic, sorprés d'estar sorprés de com la pelicula es torna a repetir una vegada més i poc a poc vas perdent la fe en la condició humana, la solteria la veus en resignació com l'únic futur factible, i comences a mirar al catalegs els gats amb qui compartiras la resta de la teua vida i la merda de piso en la que viuràs (joder que optimista estic hui!)(ja, pa no estar-lo).
I te preguntes el que te que vindre, si pasarà algún tren més per ixa via o si continuarà buida per tota la vida. I calles. Calles perqué no tens forçes per a contestar-te, calles perqué no tens més forçes per a continuar buscant, en ixe moment l'únic que vols es fer-te petit i desapareixer, despareixer amb la decepció, en l'apatia, en el despagament, en la resignació, en fi, desapareixer en la soletat que ara t'envolta i acabar en el dolor que produeixen tots ixos sentiments.
I conforme te dones la volta "cabizbajo", fugint de l'estació a buscar el lloc calid i agradable que comparteixes en ixa gent que sempre està ahi recolçan-te quan més la necesites, pases per davant de la cafeteria de l'estació i a a porta veus un cartell que fica "tenemos calabaza asada"...
Copyright de Forges, extraido de www.elpais.es (por si las moscas)
Parafrasejant : "En estas fechas tan señaladas" hi ha una mena de complot entre els grans magatzems, les sales de festa i els restaurants per a que demà 14 tots s'estimem molt (això si és que tenim algú que ens estime -intentaré mantindre el modo victima apagat, pero no prometo res-) pero la veritat siga dita (ojo, que aqui vaig a fer la gran revel.lacio!) es que l'amor es una navalla de doble filo, a ratos penses que no pots viure sense ell i despres te truquen per telefono, nomes te dixen entreveure una cosa o directament la diuen i penses lo que pot arrivar a apestar, te plantejes les coses i començes a valorar més una tarde de birres amb els colegues que un abraç o una caricia, te plantejes a que has dedicat el temps, quant d'ixe temps hauras perdut. Veus com passa el tren i cada dia eres més major i la soledat es més obvia i els pastors alemans estan ja embestint la porta (val, ja se qhe he dit que no me ficaria victima però..., trànquils ja pare). Però no tot es tan roí com sembla quan estas despagat de la gent i de l'amor, es molt bonic les papallones a l'estomag, els temblors a l'esquena quan te miren en un poquet de confidencialitat, la sensació quan te fan una caricia,que donaries el món nomes per ixe contacte...( i tornat a parafrasetjar) "todo eso se perderá como lagrimas en la lluvia" per una paraula fora de lloc, per un acte involuntari pero maliciós o simplement per un error de calcúl o de objectiu.
I tot aixo feliçment ho celebrarem demà o pitjor encara en lo que han volgut anomenar "Semana de los Enamorados".
En fi, que només perque servidor no tinga motiu per celebrar i cantar les alabances de l'amor no significa que no felicite i s'alegre per qui si tinga motius per a celebrar-lo, no demá sino sempre, i a qui no tinga se l'insta a seguir buscant com farà qui els parla quan tinga de nou forçes per a enfrentar-se al joc del "cortejo" sense oblidar-se que la parella ajuda a ser feliç (a ratos) estar soltero no te perquè significar infelicitat, tristessa o dolor (qui no se consola es perque no vol)
Concluïnt, sigueu feliços siga com siga; en parella, sense, en San Valentin, en Sant Josep(bo, alli estarem borratxos).
